Les estadístiques ens diuen que aproximadament el 85% de la població més gran de 65 anys a Espanya necessita ajuda d’altres persones per desenvolupar una vida “normal” . En aquests casos de dependència el paper de la persona que en te cura fonamentalment recau en un familiar no professional que viu amb ell o que per proximitat pot fer-se’n càrrec.
La necessitat i la bona voluntat no supleix de cap manera la manca de formació imprescindible per portar a bon port aquestes cures, perquè no tot és fer companyia, donar de dinar, vestir, rentar i canviar bolquers... Tenir cura d’una persona depenent i respondre a les necessitats que es plantegen dia a dia, suposa un grau d’implicació personal i familiar molt més gran del que un podria imaginar-se en un principi.
 |
| Cuidar-nos per cuidar no és una opció ni és negociable. |
És una experiència intensa i prolongada en el temps que marca considerablement la rutina de la persona que cuida, que li obliga a reorganitzar-se la vida, social i laboral, i per extensió, la vida de la resta de la família que conviu amb ella.
Per aquest motiu és molt important que la persona que cuida demani ajuda, i assessorament professional -i no professional-, tant a nivell físic com emocional, perquè no se la mengin les responsabilitats. Es a dir, un no ha de perdre de cap manera totalment la vida social, que pot ser menys intensa, però que d’alguna manera ha de seguir existint. No podem aïllar-nos socialment o no evitarem la sensació de sobrecàrrega i estres. S’ha de buscar una estona per gaudir de temps lliure, aprofitar per fer aquella activitat que tant ens agrada i motiva, anar al gimnàs, al cinema o només caminar, sempre millor acompanyats d’algun amic. Aquesta ajuda a de venir de totes bandes, no nomes d’un entorn professional, sinó que la resta de la família també a de veure-s’hi implicada. Difícil, si, però no impossible.
Ser la persona que cuida del familiar és una gran responsabilitat i no es recomanable afrontar-la en soledat. Ser la persona que cuida ens obliga a mantenir un equilibri entre les nostres necessitats i les obligacions d’atendre el nostre familiar. Hem de ser una mica egoistes en aquest aspecte i demanar una ajuda que és justa.
Carmina Sanz. Infermera
Recorda que:
Cuidar-nos per cuidar no és una opció ni és negociable.
