dimarts, 25 d’octubre de 2011

“ CUIDAR AL QUE CUIDA”

Les estadístiques ens diuen que aproximadament el 85% de la població més gran de 65 anys a Espanya necessita ajuda d’altres persones per desenvolupar una vida “normal” . En aquests casos de dependència el paper de la persona que en te cura fonamentalment recau en un familiar no professional que viu amb ell o que per proximitat pot fer-se’n càrrec.

La necessitat i la bona voluntat no supleix de cap manera la manca de formació imprescindible per portar a bon port aquestes cures, perquè no tot és fer companyia, donar de dinar, vestir, rentar  i canviar bolquers...  Tenir cura d’una persona depenent i  respondre a les necessitats que es plantegen dia a dia,  suposa un grau d’implicació personal i familiar molt més gran del que un podria imaginar-se en un principi. 

Cuidar-nos per cuidar no és una opció ni és negociable.
És una experiència intensa i prolongada en el temps que marca considerablement la rutina de la persona que cuida, que li obliga a reorganitzar-se la vida, social i  laboral,  i per extensió, la  vida de la resta de la família que conviu amb ella.

Per aquest motiu és molt important que la persona que cuida demani ajuda, i assessorament professional -i no professional-, tant a nivell físic com emocional,  perquè no se la mengin les responsabilitats.  Es a dir,  un no ha de perdre de cap manera totalment la vida social, que pot ser menys intensa, però que d’alguna manera ha de seguir existint.  No podem aïllar-nos socialment o no evitarem la sensació de sobrecàrrega i estres. S’ha de buscar una estona per gaudir de temps lliure, aprofitar per fer aquella activitat que tant ens agrada i motiva, anar al gimnàs, al cinema o només caminar, sempre millor acompanyats d’algun amic.  Aquesta ajuda a de venir de totes bandes, no nomes d’un entorn professional, sinó que la resta de la família també a de veure-s’hi implicada.  Difícil, si, però no impossible.

Ser la persona que cuida del familiar és una gran responsabilitat i no es recomanable afrontar-la  en soledat. Ser la persona que cuida ens obliga a mantenir un equilibri  entre les nostres necessitats i les obligacions d’atendre el nostre familiar. Hem de ser una mica egoistes en aquest aspecte i demanar una ajuda que és justa.

Carmina Sanz. Infermera
Recorda que:
Cuidar-nos per cuidar no és una opció ni és negociable.